El choque, tras unos primeros minutos de tanteo entre ambos equipos, rápidamente sucumbió a las intenciones del Barça que alcanzó un dominio casi total a lo largo de la primera media hora de partido. Los azulgranas se sirvieron para ejercer dicho dominio del binomio formado por Xavi y Bojan, el primero para gobernar la dirección y el ritmo del encuentro, y el segundo para ofrecerle al 6 un escenario favorable. Así pues, ante la estrategia de Caparrós de tapar a los interiores del Barça con la marca de Orbaiz y Gurpegui, Bojan se dedicó a moverse a la espalda de los dos mediocentros, obteniendo una superioridad numérica en zona de medios parecida a la obtenida la pasada temporada cuando Messi desempeñaba este rol, y que contaba con la inestimable colaboración de Piqué sumándose a zona de medios iniciando jugada desde atrás.

Además, las constantes diagonales de Henry buscando el dos para dos con los centrales bilbaínos empujaban a Iraola a abandonar la banda para centrar su posición, obligando a Susaeta a perseguir a Abidal cuando éste se proyectaba por el costado. Esta situación, pues, brindaba al Barcelona unos enormes espacios en la posición de interior izquierdo que el equipo potenció con la presencia de Xavi en esta zona. El de Terrassa, apoyado en un muy buena trabajo de Touré en la primera mitad en lo que se refiere a la fluidez y el intercambio de posiciones en la medular, era el destinatario de los espacios generados en el perfil zurdo y, por lo tanto, el partido se puso de cara para el dominio azulgrana. Por su parte Keita, desde la derecha, contribuía a aumentar los espacios para Xavi percutiendo sobre la defensa rival entrando desde atrás a posiciones de remate, aplastando a los mediocentros del Athletic contra su propia defensa.

Eran los minutos de mayor dominio de un Barça que contó con clarísimas ocasiones de Bojan, Alves o Xavi, pero a pocos minutos de que finalizara la primera parte, el Athletic encontró la manera de desactivar el juego azulgrana alterando la disposición inicial en paralelo de sus dos delanteros. Ahora, con Llorente y De Marcos situados de manera escalonada, el Athletic sumaba efectivos a su línea de medios, lo cual, sumado a una mayor intensidad defensiva que no encontró respuesta en un F.C.Barcelona al que le costó encontrar el punto competitivo adecuado, posibilitó cortar las vías de acceso a la zona de tres cuartos azulgrana. Así pues, los de Caparrós conseguían recuperar el balón con muchos rivales por delante del balón, y el escalonamiento de Llorente y De Marcos dificultaba la defensa de las contras bilbaínas por parte de la zaga del Barça. De este modo, el Athletic le robó el control del partido a Xavi y al Barça, y fruto de esto llegó el gol del joven De Marcos, que daba ventaja a los locales al término de los primeros cuarenta y cinco minutos.

Ya en la segunda mitad, Guardiola apostó por asegurar la salida desde atrás potenciando el perfil diestro del equipo juntando ahí a Piqué, Alves, Xavi y Pedro, ya que el banquillo tampoco ofrecía muchas alternativas. Dejando de lado la inexperiencia de Fontás y Muniesa, una alternativa para mejorar la salida desde la defensa habría sido el brasileño Maxwell, pero con su entrada en lugar de Abidal el equipo habría perdido mucho potencial para defender uno de los principales peligros del rival, el juego aéreo. Una solución que si podría haber manejado el técnico del Barça hubiese sido la de dar entrada a Busquets en lugar de Abidal para situar al canterano como mediocentro, asegurar la salida desde los centrales con la pareja Touré-Piqué y desplazar a Puyol al lateral zurdo.

No obstante, como a lo largo de prácticamente toda la primera vuelta de la pasada campaña, la banda derecha del equipo se bastó para recuperar el dominio azulgrana. Así, Piqué y Alves iniciaban la jugada desde la defensa, Xavi marcaba el ritmo y Pedro ofrecía la profundidad que el cerebro azulgrana necesita para disfrutar de espacios. A la banda izquierda, por su parte, con menos exigencias relacionadas con la administración del balón, le tocaba el aprovechamiento de los espacios y la finalización. De este modo, tras una entrada al espacio por banda izquierda de Keita, el malí asistió a Pedro que dejó para Xavi para que éste empatara el choque.

A partir de ahí, apoyado sobre su perfil diestro, el equipo de Guardiola encontró la superioridad, fruto de la cual llegó el gol de Pedro que dio la victoria a su equipo y que sitúa al Barça en clara ventaja de cara al partido de vuelta en Barcelona.

El detalle:

Ya en los últimos minutos, con el Barça como claro dominador del encuentro, Guardiola decidió dar descanso a Xavi que fue substituido por Busquets. No obstante, no fue Sergio quien ocupó la posición del 6 en el interior diestro, sino que el de Ciutat Badía se situó como mediocentro siendo Touré el encargado de adelantar su posición.

Teniendo en cuenta lo mucho que se ha hecho mención este verano a un posible interés del Barça por un mediocentro –por ejemplo Mascherano o Poulsen- veremos si la alineación de Touré como interior es un hecho aislado o el cuerpo técnico piensa en el marfileño ocupando una posición más adelantada como un modo de sumar un nuevo recurso a la línea de medios del equipo.

Caparrós, tot i comptar amb una trajectòria realment curta, s’ha guanyat el respecte de tot el panorama futbolístic a partir d’una filosofia de treball exemplar i d’un concepte del futbol que exemplifica de manera excel·lent el concepte d’esport d’equip on els jugador són peces d’un mecanisme perfecte, en que el sacrifici de cada un dels membres de la plantilla repercuteix i esdevé indispensable per l’èxit del col·lectiu. Així, al seu anterior club, el Sevilla, Caparrós va posar les bases del que ara és un dels millors equips d’Espanya i va impressionar a tothom amb el rendiment que any rere any, tot i perdre peces fonamentals de l’equip , aconseguia. A més, fou imprescindible el treball que realitzà juntament amb el secretari tècnic (i sobretot el seu equip que controlava les noves aparicions de futbolistes, sobretot a Sud Amèrica) a l’hora d’aconseguir un rendiment extraordinari de jugadors totalment desconeguts quan varen aterrar a la lliga espanyola, i el treball que va realitzar donant oportunitats a joves provinents de la pedrera sevillista, d’altra banda una de les millors i més ben treballades no només d’Espanya sinó d’Europa i que encara guarda perles com el jove Diego Capel que amb tota seguretat té un lloc reservat a la lliga de les estrelles.
Aquestes credencials li han valgut la possiblitat de donar el pas a un equip gran com el Deportivo de la Coruña on tindrà la difícil responsabilitat de tornar a situar al club a primera línia tot i els problemes econòmics de l’entitat gallega. Per fer-ho, el tècnic ha dissenyat un equip a la seva mida, és a dir, combatiu, lluitador, sacrificat, incòmode i molt, molt treballador. Els nous fitxatges han anat encaminats a la contractació de joves futbolistes amb moltes ganes de treballar i als que Caparrós podrà polir i transformar (si li donen temps) per que facin funcionar l’equip com ell té planificat. La contractació d’aquests jugadors joves i semi-desconeguts també té una altre raó de ser, i que no és altre, que la de millorar l’economia del club, ja que si algun d’aquests jugadors explota i es pot vendre per una quantitat elevada de diners, el benefici de l’entitat serà molt important com a conseqüència del baix cost que ha suposat incorporar aquests jugadors ja que la majoria d’ells encara no han demostrat res a l’alta competició.

La tàctica:

El nou Deportivo de la Coruña de Caparrós és un equip que té el seu principal perill al contraatac i que per tant realitza una forta pressió sobre la línia de creació del rival per tal de robar la pilota i sortir ràpidament cap a la porteria de l’adversari. Un bon contraatac ha de reunir tres característiques: la velocitat, la sorpresa i la participació a la jugada de pocs jugadors. La velocitat de l’acció requereix la presencia de jugadors amb bona tècnica per tal de que les passades i els controls no siguin deficients tot i la velocitat de la jugada. La passada és fonamental en l’elaboració d’un contraatac, ja que serà la que marcarà tot l’atac. Així, si s’opta per una passada llarga el contraatac s’efectuarà a una gran velocitat i l’equip contrari difícilment tindrà temps de refer la seva estructura defensiva. També existeix una segona opció que tot i restar velocitat a la jugada li atorga una major eficàcia, la qual consisteix en iniciar el contraatac, desprès de robar la pilota al contrari, amb una passada en curt a un jugador més capacitat per a efectuar la passada o situat en millor posició. El factor sorpresa es fonamenta en agafar fora de lloc la defensa contraria o en inferioritat numèrica degut a que l’equip es trobava en fase ofensiva. Per accentuar la sorpresa seran fonamentals els moviments posteriors a recuperar la pilota, per tal de descol·locar als defensors rivals i obrir noves opcions de passada. Per últim, la participació de pocs efectius a la realització del contraatac és obligada per les dues anteriors, de manera que amb poques passades l’equip arribi a posicions de gol. A l’hora d’escollir els jugadors per a un equip plantejat per jugar al contraatac, l’ideal de jugador respondria a tres característiques: la velocitat, per tal de permetre arribar abans que el contrari a la jugada, la tècnica individual que permetrà realitzar correctament els controls i les passades, i la intel·ligència, la qual permetrà interpretar la situació de la jugada, la col·locació de la defensa i escollir correctament els moviments per tal d’enganyar, arrossegar i obrir espais per a altres companys.
En el contraatac del Depor és molt important la participació de Sergio i la seva arribada des de segona línia. Generalment, la jugada s’inicia per banda amb la presència de l’extrem i del lateral de la mateixa banda, de manera que l’atenció del rival es localitza en aquesta parcel·la concreta del camp i és en aquesta situació que les arribades de Sergio pel centre de l’atac tenen un gran perill, i més tenint en compte el seu bon xut i la bona relació que manté amb el gol. Tot i això, el punt dèbil del contraatac de l’equip gallec és la falta de qualitat tècnica de la majoria dels seus jugadors, el que provoca imprecisions en les passades i controls deficitaris, i que les jugades es desenvolupin més per empenta i lluita que per qualitat en la realització. Per tal de robar la pilota plantegen una pressió avançada sobre la línia de creació de l’oponent, i per tant la línia defensiva deportivista també es troba lleugerament avançada i degut a que la majoria de jugadors que la conformen no es caracteritzen per la velocitat, tenen problemes per aturar les passades a l’esquena de la defensa. En aquest aspecte serà molt important la recuperació de la seva greu lesió de J. Andrade ja que es tracta d’un defensa rapidíssim que solucionaria, en gran part, aquesta mancança de l’equip. Una altre conseqüència d’aquesta pressió i del caràcter lluitador dels jugadors, és el fet de que els rivals gaudeixen de moltes opcions a pilota parada des de posicions perilloses properes a l’àrea.
Si analitzem línia per línia, trobem que a la porteria, l’israelià Aouate destaca sobretot pel seu joc sota els pals on demostra uns grans reflexos, però que alhora es mostra deficitari en les sortides fora l’àrea i sobretot en les pilotes aèries on dubta massa a l’hora de sortir a refusar la pilota per alt. En defensa, els laterals estaran ocupats per Barragán a la dreta i Capdevila a l’esquerra. Defensivament, ambdós són treballadors i voluntariosos però segurament tindran problemes davant jugadors desequilibrants com els que presenta el Barça als extrems de l’atac. Per altra banda, en la parcel·la ofensiva, tots dos tenen una importància capdal per al seu equip, ja sigui amb els desdoblaments per banda i les excel·lents centrades de Barragàn [Vídeo1], com pel potent xut de Capdevila tant en jugada com a pilota aturada [Vídeo2]. La parella de centrals formada per Lopo i Arbeloa és lenta i té dificultats per treure la pilota (encara que en aquest aspecte la tècnica d’Arbeloa és acceptable), però no obstant destaquen en el joc aeri tant defensiu com ofensiu.
Per davant de la defensa Caparrós ha optat per situar un central reconvertit com Coloccini el que si bé li dona més eficàcia en la recuperació de la pilota i un control destacable en les pilotes aèries, suposa un problema pel poc rigor tàctic d’aquest jugador ja que els seus moviments no respecten la diagonal de la pilota, és a dir, cobreix la zona per on es mou la pilota però no té en compte les línies de passada que té el rival.
En atac el tècnic disposa de moltes alternatives però totes segueixen el mateix patró, jugadors molt sacrificats en defensa, lluitadors, ràpids i amb un gran dinamisme el que dificulta molt la marca del contrari. En aquestes posicions ofensives, Sergio, Juan Rodríguez, Arizmendi i Riki semblen fixes deixant una plaça que es disputaran Filipe i Cristian. El primer és un lateral esquerra brasiler, o el que és el mateix, un centrecampista esquerrà per la majoria d’equips de la lliga espanyola, al qual Caparrós pot recórrer per tancar la banda dreta de l’atac blau-grana. Per la seva part, Cristian és un jugador provinent de la pedrera del Barça que pot actuar tant en punta com a la banda dreta, però que jugui on jugui, treballa durant tot el partit. Tot i això, i com a conseqüència de la lesió de Bodipo, al Depor li manca la presència d’un home gol, el que es tradueix en que l’equip té una gran dificultat per finalitzar en gol les ocasions de perill amb que compta.
L’altre principal perill del Deportivo de la Coruña és l’estratègia a pilota aturada tant en faltes laterals com en còrners ja que disposa d’autèntics especialistes en el joc aeri com Lopo, Coloccini o Aizmendi, i altres jugadors amb bon remat de cap com Arbeloa, Riki o Juan Rodríguez. En aquest aspecte, la pilota aturada, el Depor manté encara una jugada d’estratègia d’èpoques anteriors quan l’equip era entrenat per Irureta, que parteix d’una falta lateral. Així, els rematadors amb un desplaçament al primer pal arrosseguen als marcador quedant un gran espai central a la frontal de l’àrea, que amb una passada suau i ras a aquesta posició i l’arribada des de segona línia d’un jugador, situa al porter davant un xut franc del contrari (en el vídeo la realitza el Valencia però la mateixa jugada posa en practica el Deportivo). [Vídeo3]

Possible alineació:

Aouate-Barragán-Arbeloa-Lopo-Capdevila-Coloccini-Sergio-Cristian (o Filipe) -Juan Rodriguez-Riki-Arizmendi.

Alternatives tàctiques:

Asseguts, a priori, a la banqueta, Caparrós comptarà amb diferents alternatives per tal de variar l’evolució del joc en funció del que interessi en cada moment al tècnic. Així, per millorar la conducció i el control de la pilota, introduir un especialista a pilota aturada (ja sigui en llançament de falta o de còrner) o ser més eficaç en la distribució del joc, compta amb la incorporació, també provinent del filial blau-grana, de Joan Verdú que reuneix unes capacitat ofensives considerables tot i que les seves limitades prestacions defensives no l’han fet posseïdor d’un lloc fix en l’onze de Caparrós. L’Uruguaià Estoyanoff aporta joc per bandes, dinamisme, però sobretot un esperit guerres i lluitador que, en moltes ocasions desperta als seus companys i provoca un joc més agressiu, tot i que a vegades aquestes ganes es tornen contraproduents i el porten a sortir del joc i a perdre els papers de manera que la seva participació esdevé poc útil per a l’equip. Per tal d’assegurar un resultat o dotar de més consistència el centre del camp, l’argentí Dusher acostuma a ser l’home escollit, encara que en ocasions el tècnic a passat a jugar fins i tot amb una defensa amb tres centrals i dos laterals donant entrada a l’equip a Rodri. D’altra banda, per donar la volta un resultat desfavorable, la presencia de Taborda a l’equip, un punta corpulent amb bon joc aeri, que protegeix bé la pilota i obre nombrosos espais pels seus companys, és gairebé obligada, passant el Depor, així, a jugar amb un 4-4-2 que en ocasions s’acaba convertint en un 4-2-4.

Com ha de jugar el Barça?

Per tal de fer inoperant el contraatac rival, el Barça haurà de evitar riscos en zones perilloses del terreny de joc així com les passades horitzontals en fase de creació, de manera que haurà de buscar una passada més vertical i profund. Alhora, en la parcel·la defensiva serà imprescindible la presencia de jugadors amb rigor tàctic, velocitat i capacitat física per tapar espais creats en la desorganització defensiva durant un contraatac. Caldrà tenir especial atenció a les pujades dels laterals, funció de la qual s’haurien de encarregar per la dreta Messi o Giuly depenent qui ocupi la demarcació d’extrem dret i Deco a la banda esquerra, de manera que descarregant d’exigències defensives a Ronaldinho, estarà més fresc en les accions ofensives, i si l’acció es realitza després d’una recuperació a la banda i sortida al contraatac, es trobaria sense l’oposició del seu lateral. En atac, la superioritat per banda ha de ser manifesta, ja sigui pel desequilibri d’homes com Ronaldinho o Messi, o bé per la velocitat i el joc a les esquenes del seu lateral de Giuly. Al centre del camp serà vital la participació de jugadors ràpids i amb el centre de gravetat baix, de manera que la participació de Deco i Iniesta és indispensable (si Xavi no estigués lesionat, aquest sí seria un partit per als tres “baixets”). Per tal d’aprofitar aquestes mancances a l’hora de cobrir l’esquena de la defensa del Depor, la participació de Saviola pot ser interessant, però suposaria un problema, ja que sense Xavi i Gudjohnsen lesionats i amb la presencia a l’equip de Messi i com a conseqüència de la baixa del de Terrassa, d’Iniesta, l’equip no disposaria de cap revulsiu per canviar la dinàmica de l’equip en cas de que el partit no anés tal i com seria desitjable, ja que Giuly no respon al tipus de jugador revulsiu. A més, al jugar sense un davanter centre referència, els dos centrals del Depor tindrien problemes en la col·locació i dubtes a l’hora d’anar a l’ajuda en la marca dels laterals, si a això hi afegim la presencia entre línies de Messi o Ronaldinho, i al fet de que si aquest cau a bandes arrossegaria a Coloccini (ja que com em dit abans perd la posició degut a que no compta amb el rigor tàctic específic per a aquesta demarcació), es crearia un forat molt important al centre de l’atac blau-grana que els homes de segona línia com Deco o Iniesta haurien d’aprofitar.

Possible alineació:

Valdés-Zambrotta-Puyol-Màrquez-Silvinho-Edmilson-Iniesta-Deco-Giuly-Ronaldinho-Messi

Alternatives tàctiques:

A més de la entrada a l’equip de Saviola, per tal d’aprofitar l’espai central de que hem parlat fa un instant, el tècnic blau-grana compta amb dues opcions més que valides. La primera suposaria l’entrada a l’equip d’ Ezquerro en el lloc del pivot defensiu, de manera que aquest es situaria a l’esquerra. Així, al centre de l’atac en una posició entre línies, es trobarien Messi i Ronaldinho. Aquesta situació que aparentment podria suposar un efecte embut del joc blau-grana, ben treballada a partir de caigudes a banda d’un dels dos i moviments d’arrossegament, deixaria amb clares opcions de gol un dels dos cracks blau-granes i per tal, amb grans garanties de finalitzar amb èxit l’acció d’atac. La segona alternativa, que eliminaria qualsevol risc de concentrar tot el joc del Barça pel centre de l’atac es produeix a partir de l’entrada a l’equip de Gio, també en el lloc del mitg-centre defensiu. D’aquesta manera es millorarien dos aspectes, d’una banda es disposaria de tres centrecampistes ràpids i amb el centre de gravetat baix, alhora que s’augmentarien les opcions d’arribada des de segona línia ja que ara sumem a Deco i Iniesta, el jugador holandès, qui, a més, gaudeix d’un molt bon xut amb la seva cama esquerra i d’una gran capacitat de recuperar la pilota en la pressió al centre del camp [Vídeo4]. No obstant, amb aquesta segona alternativa i tenint en compte que tindríem sobre el camp a només dos dominadors del joc aeri com Puyol i Márquez, seria més que necessària la presencia a l’equip d’un tercer jugador amb bon joc aeri de manera que tant Thuram com Oleguer podrien entrar en el lateral dret.